TAO - LXXIX -

Quan es reconcilien els ressentiments
sovint encara romanen rancúnies.
Què hi ha de bo, en això?

La persona que és sàvia
es preocupa pel que deu als altres,
mai pel que altres li deuen a ella.

El virtuós para esment a les seves obligacions,
el que no n'és, només sap imposar càrregues
damunt la gent.

El Tao del cel és imparcial.
Sempre es posa del costat de la bona gent.

TAO - LXXVIII -

Res sota el cel
és tan suau i tan bla com l'aigua.
Però per escometre la duresa i la fortalesa,
res no se li pot comparar.

La debilitat supera la fortalesa.
La suavitat venç la duresa.
Tothom ho sap, però ningú no té l'habilitat
de posar-ho en pràctica.

Per tant el savi diu:
Aquells que suporten la humiliació de la gent
estan preparats per administrar-los.
Aquells que prenen damunt seu
els pecats de la societat estan preparats
per guiar el món.
Les paraules certes semblen contradictòries.

TAO - LXXVII -

El camí del cel és com tensar un arc,
El que està més amunt és abaixat,
el que està abaixat és apujat.
Allò excessiu es redueix,
allò mancat s'incrementa.

El cel pren d'allà on n'hi ha molt
i en posa on no n'hi ha prou.
L'home és diferent: Pren d'aquells que en tenen poc
i ho dóna a aquells que en tenen molt.

Qui pot donar part de la seva abundància al món?
Només aquell qui està en el Tao.

Per tant, el savi fa la seva feina
sense donar-li importància,
porta a terme sense cercar cap reconeixement,
i no té desigs de mostrar cap mèrit.

TAO - LXXVI -

Quan una persona viu
el seu cos és tou i flexible.
Quan mor, esdevé dur i rígid.

Quan una planta està viva
és suau i tendre.
Quan mor, esdevé marcida i seca.

Per tant, allò dur i rígid
és característic de la mort.
Allò suau i flexible pertany a la vida.

Per això un exèrcit implacable serà destruït
i un arbre ferm es trencarà.

El gran i el poderós seran derrotats.
El dèbil i l'humil seran exaltats.

TAO - LXXV -

La gent està afamada.
Perquè el qui els governa
els hi exigeix contribucions feixugues,
per tant, tenen gana.

Què fa que la gent es rebel·li?
Els governants que s'immisceixen en els seus afers.

Què fa que la gent
es prengui la mort tant a la lleugera?
Prendre's la vida massa seriosament.
Aquells que gaudeixen de la vida
són més savis que aquells que l'utilitzen.

TAO - LXXIV -

Si la gent no estima la vida,
no tindran por de morir,
i les amenaces de mort no els afectaran.

Si la gent sent que la seva vida és preciosa,
aleshores les amenaces de mort tenen sentit,
i faran el que sigui per evitar-les.

Però ajusticiar hauria de ser fet
només pel Gran Executor.
Intentar prendre el seu lloc i matar
és com voler tallar fusta
en el lloc del mestre fuster:
El més probable és que acabis ferint-te tu mateix.

TAO - LXXIII -

El qui sigui prou valent
per desafiar algú, morirà.
El qui sigui prou valent
per no desafiar ningú, viurà.

D'aquests dos tipus de valentia
l'un és benèfic,
mentre que l'altre es demostra perniciós.
El cel detesta certes coses,
però qui és el que en sap la raó?
Àdhuc el savi està desconcertat
per aquesta pregunta.

El camí del cel és conquerir sense esforçar-se,
obtenir respostes sense parlar,
induir la gent a venir sense convocar-la,
actuar segons els plans sense precipitació.

La xarxa del cel és extensa,
i la seva malla és ampla,
i així res li pot passar desapercebut.

TAO - LXXII -

Quan la gent no tem la teva força,
és un senyal de que una força més gran
és en camí.

Deixa'ls viure tranquils a les seves cases,
respecta'ls la seva manera de viure,
i no es cansaran de tu.

El savi es coneix a si mateix,
però no s'exhibeix;
s'estima a si mateix,
però no es magnifica ni s'exalta.
Prefereix el seu interior
a allò que és evident.

TAO - LXXI -

Adonar-se que el nostre saber és ignorància,
això és tenir enteniment.
Considerar la nostre ignorància com erudició,
això és tenir l'ànima malalta.
Només quan estiguem malalts de la nostra malaltia
deixarem d'estar malalts.

El savi no està malalt;
estar malalt de la malaltia,
aquest és el secret de la salut.